I am sitting in a room

Cada espai té unes característiques acústiques ben definides que li són pròpies, que depenen de les seves dimensions, dels materials de què està fet, de les obertures que té cap a l'exterior i de tot allò que conté. Aquesta estructura constructiva és molt evident per al sentit de la vista (sempre que l'espai estigui Il·luminat), però no es percep acústicament quan l'espai està en silenci. Per a poder "sentir" l'espai, s'ha d'activar d'alguna manera, i això es pot fer fàcilment picant de mans. Una palmada curta i intensa activa l'espai, provocant així la reflexió del so per l'habitació, que normalment té una durada molt breu, inferior a 1 segon. Aquest fenomen s'anomena reverberació. En l'espai més reverberant del món, el so tarda uns 15 segons a desaparèixer!

L'obra "I Am Siting in a Room" (1969/70) del compositor nord-americà Alvin Lucier (1931, 3 Nashua, New Hampshire) té la capacitat de descobrir a l'oient, a mesura que avança la peça, aquestes característiques. L'execució s'inicia amb un text parlat que es grava en directe, i que a continuació es reprodueix mentre es torna a gravar, i així repetides vegades (com fer la fotocòpia d'una fotocòpia), fins que la forma inicial del text desapareix mentre que s'accentuen les freqüències de ressonància de l'habitació, descobrint la sonoritat pròpia de la sala. Aquí es pot considerar l'habitació on s'executa la peça com la gran caixa de ressonància d'un l'instrument musical, que en aquest cas conté a intèrpret i a l'audiència. En els primers cicles, la veu conviu amb freqüències estranyes que semblen sortir del no-res, la veu es transforma a poc a poc i va quedant soterrada mentre apareixen tons clarament diferenciats que s'acaben imposant.

Aquí​ e​s ​pot ​e​scoltar​ l​a​ peça​ original​ gravada​ e​l ​1969,​ i​ ​veure​ l​a​ partitura: http://www.ubu.com/sound/lucier.html

////

L'estiu del 2019, he realitzat la peça en una cova, als Ports de Tortosa-Beseit (Cova Cambra). La intenció era comprovar si les irregularitats de la cavitat imprimien alguna característica acústica diferent que en una habitació normal. La conclusió és que no, el resultat és molt semblant que quan es realitza la peça en un espai rectangular. Però el fet de refer la peça després d'alguns anys ha despertat un nou interès. Aquí es pot escolta la peça revertida, és a dir que en lloc de reproduir el procés en el mateix sentit en què es grava, es comença pel final. Si en la versió original la veu va desapareixent deixant només les principals freqüències de ressonància de l'espai, en la versió revertida, a cada cicle la veu es percep cada cop més nítidament, apareixent d'entre les freqüències ressonants.