Taller 2. 13/05/2011 i 20/05/2011
Mariano Herrera (www.marianoherrera.com) i Rocío Hidalgo
La presó d’Abu Ghraib es va construir als anys 80, va ser usada per Sadam Husein i posteriorment per l’exercit nordamericà durant la guerra d’Irak. L’any 2004 es van poder veure fotografies dels presos torturats i humiliats, fetes pels soldats nordamericans, lo que va desencadenar un escàndal polítics als EEUU.
Des de fa uns anys, l’accés a la fotografia digital, amb aparells integrats en els telèfons mòvils, i la seva posterior publicació a internet, representa un punt d’inflexió per a la fotografia. El canvi es produeix de l’apareil fotogràfic cap enrera, és a dir en qui prend la fotografia. Ja no és el fotògraf professional, si no que qualsevol persona ho pot fer, per exemple un soldat a Irak. La fotografia de qualitat, ben il·luminada i enquadrada, s’associa a la publicitat, i per tant a la representació d’una ficció, que no té com a finalitat refletir la realitat, si no crear un missatge publicitari d’una determinada marca o producte. Com a conseqüència d’això, la fotografia de qualitat s’associa fàcilment a una mentida o a una falsa realitat, mentre que una fotografia espontània, de baixa qualitat, mal iluminada i desenfocada, representa la realitat. Un altre exemple és la fotografia de l’execució de Sadan Husein, que es va filtrar als mitjants i va ser publicada per tots els diaris. Ara són aquestes les imatges que compten. Aquesta nova estètica ens transmet un missarge verídic, i la publicitat ho està integrant.
Aquest és una punt d’inflexió important per a la fotografia.
Ara qualsevol persona pot estar en els llocs dels fets i pendre una foto. En aquest context de reportatge i notícia, la espontaneïtat es valora més que la qualitat de la fotografia. Fontcuberta parla en una artícle a LaVanguardia.es de que un important diari a Hong Kong ha contractat repartidors de pizza com a fotàgrafs, degut a la seva gran mobilitat. No ho he pogut contrar, ja que la notícia només surt en aquest l’article de Foncuberta.
De la mateixa manera que la pintura es va veure desplaçada a partir de la invenció de la fotografia, l’any 1939, ara la fotografia professional es veu desplaçada per la fotografia popular, degut a que practicament tothom qui porta un mòbil a la butxaca també porta una càmera fotogràfica, llesta per a ser disparada en qualsevol moment.
És la fotografia mentida sempre? Què és lo més important, el fotògraf, la foto o l’espectador? ha quedat la fotografia alliberada, degut a que tothom en fa? ha quedat desbancat el fotògraf professional? quina és la relació ambigua entre realitat i fixió?
Alguns del fotògrafs comentats a classe: Enrique Metinides, Martin Parr, Philip-Lorca Di Corcia, Peter Granser, Gregory Crewdson, Elena Dorfmann, Stephan Van Fleteren, Tina Barney, Richard Billingham, Gus Powell, Morad Bouchakour, Kohei Yoshiyuki, Jon Rafman (per a una descripció més detallada, veure http://cintom.wordpress.com/2011/03/08/los-fotografos-preferidos-de-mariano-herrera-y-rocio-hidalgo/)
Enllaços
http://www.theprivatespacebcn.com/gallery/artists/mariano-herrera
