Entre els dies 30 i 31 de maig, ens vam intercanviar un sèrie d’emails amb el tema “Indignats amb el taller“, fent al·lusió als indignats de Plaça Catalunya, però en aquest cas en referència al taller d’Arduino que va tenir lloc pocs dies abans. El context era l’adequat per a que es produís aquesta situació de crisi. El mòdul del primer trimestre va ser molt bo, i teniem moltes expectatives amb els tallers del segon mòdul. El primer taller d’aquest segon mòduls va anar molt bé, el següent una mica menys, i el tercer, el d’Arduino, va produir una decepció general. Certament el mètode docent no era el que estàvem acostumats a rebre, a més de ser el més llarg, l’únic taller que duraria 3 setmanes consecutives, en lloc de 2, lo que va augmentar la preocupació de tots. D’una altra banda, les matèries tractades semblaven allunyar-se cada cop més de les tasques de disseny habituals a les que estem acostumats i que podríem aplicar professionalment. Depenent per tant de lo que esperava cada un de nosaltres del taller, això podia resultar bo o dolent. Desprès de tractar la problemàtica amb l’Ariel Guersenzvaig i el Daniel Cid, es decideix intercalar una sessió amb la finalitat de contextualitzar la tecnologia en àmbits més propers al disseny o a la creativitat artística. L’encarregat de fer-ho va ser el Daniel Andujar.
Però he de dir que no és el primer cop que em trobo en una situació com aquesta. En alguns contexts, parlar de tecnologia pot ser delicat. S’ha d’anar en peus de plom. La tecnologia pot crear el mateix rebuig que les matemàtiques quan anàvem a l’escola. Culturalment, hi ha una mena de línia vermella entre analògic i digital. La diferenciació entre els estudis de lletres i ciències, que recordo de fa anys a l’institut, és segurament part del problema. Recordo quan em vaig comprar el meu primer ordinador, a finals dels any 80. La majoria dels meus amics estudiaven lletres, i escrivien amb una màquina d’escriure. Vaig arribar a sentir comentaris del tipus “mai podria escriure una novel·la amb un ordinador“. Molt pocs anys desprès la majoria dels meus amic treballaven amb un ordinador, i no podien entendre com s’ho feien abans amb les màquines d’escriure i el “típex“.
Però aquesta crisi va ser molt interessant. Arduino no va deixar indiferent a cap de nosaltres i el diàleg va ser constructiu i instructiu. En realitat, tothom volia saber que és Arduino, i experimentar amb ell, només calia explicar-ho amb més convicció. A partir d’aquí vaig decidir que volia tractar el tema de la tecnologia i la seva influència en àmbits socials i culturals. Per a fer-ho, vaig aprofitar el pecha-kucha que havíem de preparar per a presentar a classe les nostres conclusions d’aquest segon mòdul. Per a mi era clar que la tecnologia ha acompanyat molts aspectes de la creativitat en disciplines més o menys artístics, a lo llarg dels segles. De vegades la seva presència queda camuflada, i d’altres és molt evident, potser massa per a alguns.
